DES DE L'ALTRE COSTAT DE L'ATLÀNTIC

En Joe Gracey, productor cultural dels Estats Units d’Amèrica dedica un article en el seu “blog” a en Genís com a alcalde del Port de la Selva.

Aqui en teniu la traducció:

L’ALCALDE DEL PORT DE LA SELVA

Genís Pinart, l’alcalde del petit poble català de pescadors del Port de la Selva es troba en una vessant de la muntanya coberta de matolls mirant el blau del Mediterrani a la badia. Les muntanyes s’aixequen al nostra voltant en forma de bol creant una barrera natural a la tramuntana, al mal temps i als homes. El poble que s’exten sota nostre i el mar encaren el món cap enfora. L’Alcalde assenyala una enorme pedra triangular i planera tallada (esculpida) que apareix als nostres peus, col.locada sobre tres pedres perpendiculars i diu: “els habitants prehistòrics d’aquesta regió la varen construir fa 10.000 anys per fer-la servir de tomba. Això és més vell que Stonehenge” ningú sap el què signifiquen els talls esculpits a la pedra.

L’Alcalde és un home atractiu, amb cabell gris curt, un somriure honest i la cara curtida i bronzejada d’un home que passa estona a l’exterior i me n’adono que un dia, fa molt de temps, un altre home que tenia els mateixos gens a la seva pròpia sang va ser en aquest punt i va ordenar als seus companys de tribu l’aixecament i el muntatge d’aquest enorme dolmen de pedra. Aquest home havia de tenir visió, carisma i força per ser capaç per fer que la gent el seguís i s’organitzés al voltant de les seves idees. Ara la mà de l’Alcalde rastreja els vessants aterrassades amb parets de pedra fetes a mà en intervals estrets per aguantar la terra, i em diu que quan era un nen estaven cobertes de ceps i d’oliveres. Centenars d’hectàrees llavors, però ara només queden uns pocs ceps. Primer la fil.loxera hi va matar la majoria, llavors l’evolució va impedir que es tornessin a replantar fins i tot després que el rizomes de ceps salvatges arribessin de Texas per salvar la indústria vinícola europea. “Els joves ja no veuen vi, nosaltres beviem vi a cada repàs, era una cosa normal. Ara veuen whisqui i cervessa i intenten ser moderns”.

Després de perdre els ceps, els vessants van quedar en guaret i l’única forma de guanyar diner per la gent era la pesca. Llavors, com a primer ajudant de l’anterior alcalde, Pinart és va adonar que la vil.la aniria inevitablement en decadència si no es feia alguna cosa. Va veure que els turistes començaven arribar, primer lentament, però sempre en increment des de llocs plujosos i freds com la Gran Bretanya, Holanda, Alemanya, a aquesta zona de Catalunya anomenada Costa Brava entre Barcelona i la frontera francesa. Ell va trobar la manera. Com a constructor, podia haver pressionat per tenir uns codis de construcció ilimitats de forma que es fes el màxim de capacitat (per donar cabuda al màxim de gent), resultant una expansió descontrolada i hortera al llarg de la costa, convertint les formoses muntanyes en una desfilada de cases com capses, molt poc inspiradora, de formigó, i poc metòdic, petits cafès, botigues de souvenirs en quantitat. En comptes d’això va fer quelcom aparentment contrari a això i va incentivar uns codis de construcció locals que regulessin acuradament el tipus i l’ubicació de les construccions, i limitant l’alçada de qualsevol construcció a les muntanyes del voltant del seu poble. Aquesta visió va significar menys beneficis inicals per homes com ell, però ara que el Port de la Selva s’ha mantingut bonic i sense espatllar, el continuat fluxe de diner i visitants cap a la vila l’ha tornat pròspera i maca, certament una bona destinació. L’Alcalde diu que està preparat per deixar la seva plaça a una nova persona, però li preocupa que gent amb poca experiència sucumbeixi a les terribles pressions que les grans empreses estan fent a llocs com el seu poble, per permetre que es construeixin tota mena d’estructures poc estètiques. L’Alcalde diu: “puc ser un liberal però no sóc estúpid; sé com fer retrocedir fortament. Em preocupa que un nou alcalde no sigui suficientment fort”.

Mentre mirem el petit poble blanc, de cop me n’adono que, a diferència de la major part de l’Europa Mediterranea, quasi tot en el poble és nou. L’Alcade assenyala cap a la costa nord de la badia, dient: “ tot just darrera d’aquella muntanya hi ha França. Durant la guerra cívil espanyola els republicans portaven municions i aprovisionament al nostre poble. Hitler ho va descobrir i va enviar els seus avions per bomberdejar-nos. Van bomberdejar i enderrocar cada edifici del poble, i més tard van tornar i ho varen fer de nou tot just per remarcar el fet. Llavors va arribar l’armada i va agafar el control del port. Quan va acabar la guerra, van alinear els darrers 25 homes joves del poble, els van afusellar i varen marxar.” Així, el Port de la Selva ha estat literalment i figurativament reconstruit del no res, un tribut a la gent que a la mateixa línea que els seus avantpassats prehistòrics, celtes, grecs, romans, visigots, àrabs i francs, han tingut la mena d’esperit i determinació per aixecar-ho tot, des d’enormes tombes de pedra a les altes muntanyes fins a pròsperes i ben concebudes destinacions de vacances sobre aquelles mateixes muntanyes marrons i daurades i d’alguna manera mai doblegades a les pressions dels elements, a les guerres i a les malalties del cos o del vi. El Port de la Selva és la història de Catalunya, de l’esperit mediterrani, de l’ingenuitat europea i l’enteniment dolç a la cara de l’horror, de la condició humana.

Mentre el meu amic i fotògraf, Lluís Sala i jo, tornem a entrar en landrover l’alcalde cita: “tinc una cosa per tú” i em dóna una ampolla clara sense etiqueta d’oli d’oliva verge, d’un color verd pur, del seu olivar de 1000 anys, i ampolles de vi negre de les seves vinyes. Passem al costat de les vinyes i olivars que descansen entre les muntanyes i la plana. Aquestes terres estan plenes de petites construccions de pedra seca. Construïdes amb pedres apilades en forma circular, amb diàmetre decreixent fins que es tenquen en un sostre en forma de cúpula. Feia fresca dintre de la construcció fins i tot en un temperat dia de primavera, un lloc de refugi del càlid sol de primera hora de la tarda, després d’haver treballat a les vinyes i als olivars. La pedra que cobreix el forat final al centre de la teulada es pot treure per deixar sortir el fum del foc a l’hivern. Algun geni oblidat fa temps, un arquitecte autodidàcte i mag de la construcció va fer aquesta i moltes altres construccions com aquesta escampades per les vessants.

Ningú sap com fer-ho ara. Un home vell de 82 anys cuida les vinyes, els ceps plantats a l’estil antic, barreges de raïms negres, rosats i blancs amb noms com lledoner, macabeo que són els noms en el dialecte local per les antigues varietats gregues i romanes que van prosperar aquí, caranyana, garnatxa negre, pedroximenez, moscat, picapolles, algunes d’elles perdudes en la resta del món però preservades aquí en els llocs amagats de les muntanyes, varietats que un dia seran de cop i volta reconeguts com a meravellosos “nous” vins, merament milers d’anys en veritat. Ell ha lluitat per salvar aquestes velles vinyes i estranyes varietats, i les ha plantat en la seva vinya i també a la nova vinya municipal en una esquerda de les muntanyes on el terra és suficientment fons i hi ha suficient aigua perquè el raïm prosperi. Ha fet campanya durant 12 anys per reviure la cultura del vi i de l’oli abans que desapareguin, com gairebé va passar, i lentament, les velles feixes han començat a esclatar amb verds ceps un altre cop i el negre fosc de les olives despunta al mig de les alzines sureres i els ginebrons i els cactus.

Les feixes són tan estretes que una mula o un petit tractor especial les poden treballar. Tornaran, just com el Port de la Selva, i els matolls marrons i les flors silvestres daurades obriran camí al color i a la vida novament aquí. Fa falta gent amb visió i cor i lideratge per fer que coses com aquestes passin, de la mateixa manera que un agricultor fa créixer una planta des de terra.

Els homes i les dones sempre han recorregut a liders naturals en temps de confusió cercant esperança i una direcció intel.ligent i és en especial urgència que escric aquests pensaments al mig de les eleccions presidencials d’Estats Units. Només puc esperar que aquesta un cop gran nació pugui almenys seleccionar una persona que pugui fer aquestes coses un cop més per nosaltres, i amb nosaltres. Visca Catalunya.


Si voleu veure l'original feu click aqui